Una tradició era quan un meló ix molt dolç i és exel·lent guardar la llavor, per sembrar-les a l'any següent.
Per altra banda una altra tradició en general del meló de tot l'any és en el meló xicotet anomenat rebuig es fa "dolç" que és una confitura de meló en la qual no és tritura i notes les tallades.
Respecte el conreu es parla molt de la seua necessitat de sorra de la mar i terres en un puntet de sal, per això a la marjal d'Almenara és molt bona zona de melons.
Per altra banda també quan ix una llavor més negra, això ens diu que és " de primera florà", vol dir que és dels primers melons que comencen a eixir a la melonera.
També la denominació de tot l'any ens indica la seua llarga duració. De fet era tradicional el millor meló especialment els tendrals guardar-los penjats a un cabiró per obrir-los el dia de Nadal.
Quan el melonar ja comença a groguejar pel mildeu i comença a no estar tan verd li diem que "el melonar se'n va"
El conreu del Meló a la Font de la Barrassota, cap a l'any 56.
He tingut el privilegi de fer-li una entrevista a Pep Martí ( mon pare) de com plantaven els melons els seus avis a la desapareguda zona de la font de la Barrassota, abans de la instal·lació de l'actual refineria i planta de butà, al Grau de Castelló a la Plana Alta
El meló era un conreu especial que necessitava més treball que la resta.
Primer una de les coses que feien era anar amb el carro i l'aca a la mar a per sorra i carregaven algues i sorra de la platja, segons em contava Pep les algues eren molt bones i en solien carregar moltes, quan més millor. A la carrega li deien " una caixà d'arena", i el carregaven amb una pala de quadra de les planes. Allà la tenien molt propet.
La preparació de la terra.
Per preparar la terra un home anava amb l'aqueta, que portava el forcat i feia un solc i l'altre anava omplint el solc amb el fem, normalment de vaca, l'arena i les algues.
La sembra
Sembraven les llavors al clot, no feien planter, i en cavalló, després ho regaven amb les sénies. La sénia la feien rodar amb l'aca, i els xiquets eren els encarregats de fer moure l'animal quan aquest es parava.
Les varietats
Les varietats que sembraven eren: Meló de tot l'any (era una varietat en si mateix), tendral, acordonat, de pell de sapo, meló blanc i meló "d'agüela".
Els mes primerencs eren els "d'agüela", els acordonats i els de pell de sapo, els més tardans eren els de tot l'any i els tendrals que eren els que penjaven als cabirons amb boga, per vendre i menjar cap a Nadal.
En collir els melons el melonar li'l donaven a les vaques i els bous.
Quan menjaven un meló les restes de la corfa la trossejaven i era per als porcs.
 |
| Melonera que naix després d'arrancar el melonar, al mes d'agost |
Melonar escampant-se
Com podem veure en el meló, com a totes les cucurbitàcies en la mateixa planta n'hi ha flors femenines i flors masculines, en la fotografia de sota veiem una flor femenina i ja es pot veure el meló molt xicotet darrera.
 |
| Meló acabat de quallar |
 |
| Flor femenina en la qual apunta el futur meló |
 |
| Un meló ja mitjanet però encara verd |
Meló de pell de gripau (pell de sapo) també anomenat de pell de sapo, pren el seu nom per les taques i la forma de la pell semblant al gripau.
Meló blanc
El meló blanc és una vàrietat autòctona, quan es verd té la pell verdosa però tal com va madurant es va fent clara fins fer-se d'un groc estrident
Tal com va assaonant-se va prenent un coloret més groguet
Fins que quan està madur pren un groc platan
Meló Acordonat
És dels que anomenem melons primerencs, té la pell tob i el nom li ve pel brodat que té a la pell, també es fa groguet quan madura
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada